Un assaig de Josep Iborra sobre Josep Palàcios

El jo nu

La tipografia de la coberta del llibre dóna, d’entrada, una pista. Dalt de tot hi ha el mot «jo» separat per una S majúscula de la resta del nom de l’autor —joSep. A continuació, un espai més avall, una P majúscula amb un punt. És la inicial del seu cognom, que amaga, entre altres raons estrictament tipogràfiques, perquè no forma part del «jo», que és l’eix de tota l’obra, el subjecte que parla contínuament en primera persona. Més avall, les lletres del títol, més grans: Un Nu. Una línia vertical, entre els dos mots, els separa com un espill. Aquest «un» és el «jo»: un «jo nu». Els dos mots tenen dues lletres, les mateixes, però en ordre invers. Un és jo, un jo nu, que parla des d’aquesta nuesa, d’aquest jo despullat. I finalment, baix de tot, entre uns grans interrogants, la frase: «¿Hi ha interrogants de dretes i interrogants d’esquerres?» Una interrogació sobre els interrogants d’un costat i de l’altre.

La tipografia de la coberta és, doncs, tan significativa com el nom de l’autor i de l’obra. És el pòrtic d’un llarg poema que, en conjunt, es pot comprendre com una altra versió de llibres com ara Une saison en enfer de Rimbaud o Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Amb una tècnica impecable, el poeta desenvolupa un vertiginós discurs amb recursos tipogràfics, descomponent paraules, recomponent-les, fabricant-les de vegades. Paròdies de mots, de la sintaxi, de la semàntica, de la fonètica, recursos que ajuden a parodiar el mateix discurs, el d’ell i el dels altres, el de la política i la metafísica, la religió, les arts, la literatura i la música…

Un jo nu que parla no pot afirmar res, com no ho fa el de l’autor d’aquest excèntric i apassionant poema. Des del seu buit, despullat de tota creença, no pot fer més que interrogar, capgirar frases en sentit contrari, mantenir-se en un dubte permanent, sense poder a penes treure el cap a la superfície per a respirar. Tot equival? Tant se val? Què val? I l’autor diu sí i diu no, esborra amb la mà esquerra el que acaba d’escriure la mà dreta. Tot és problemàtic i cal parlar problemàticament, sense cap concessió. El sí equival al no. O és a l’inrevés? Només hi ha un remolí de mots amb què el jo buit es pot dir. Poètica de la devastació. Però els mots són insegurs i més encara les frases. Cal trucar-les, trabucar-les. Pensar és repensar, i pensar-se és repensar-se en el sentit de tornar-ho a pensar i fer-se arrere. Tot és reversible. No es poden fer citacions perquè no hi ha afirmacions determinades, només mostres, retalls, qüestions. I retallar és una operació que falsifica. Ell mateix es falsifica, canvia de màscara. Un jo buit, nu, només es pot presentar recorrent a una careta, posant-se’n una, llevant-se-la i posant-se’n una altra. El jo, què pot fer si no?

Planiana (120)

Fum llunyà. Deuen cremar cadàvers.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

El realisme moral: Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Josep Pla

En un pas d’Un cor furtiu Xavier Pla esmenta l’informe de lectura que va redactar Gabriel Ferrater sobre El quadern gris recomanant-ne la traducció a l’anglès i reprodueix una frase d'aquest informe sobre les principals qualitats que detectava Ferrater en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa i «una passió i un realisme moral molt grans». Feia temps que havia llegit complet aquest escrit, però no recordava aquesta remarca . De seguida em va venir al cap que el realisme moral és un concepte clau en els assaigs de crítica literària de Lionel Trilling, alguns dels quals he repassat últimament. Fa uns cinc anys, en uns articles publicats a La Vanguardia, Jordi Amat va llençar la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que va proporcionar a Gabriel Ferrater el fil conductor de les seues conferències dels anys 1965-1967, editades en el Curs de literatura catalana contemporània. De fet, l’únic crític que cita en el Curs és Trilling i el seu The Liberal Imagination (p. 295-296). La presència del concepte de realisme moral en l’informe de lectura sobre El quadern gris és una prova més, crec, de la influència que va tenir el llibre del crític nord-americà en Ferrater. Influència o, més exactament, assimilació a fons. Com a mínim, aquest concepte li va inspirar la lectura que va fer de La parada de Joaquim Ruyra en una de les conferències del Curs.

Què entenia Trilling per realisme moral? La primera vegada que es va servir d’aquesta fórmula va ser, sembla, en E.M. Forster (1943). Trilling començava el seu assaig sobre aquest novel·lista anglès afirmant que «E.M. Forster is for me the only living novelist who can be read again and again and who, after each reading, gives me what few writers can give us after our first days of novel-reading, the sensation of having learned something». Unes pàgines més avall introduïa el concepte de realisme moral amb aquestes paraules: «All novelists deal with morality, but not all novelists, or even good novelists are concerned with moral realism, which is not the awareness of morality itself, but the contradictions, paradoxes and dangers of living a moral life.»

La vida moral comporta una sèrie de contradiccions, paradoxes i perills, perquè el que està malament i el que està bé, el que és correcte i el que no ho és, no solen aparèixer clarament separats, sinó mesclats i combinats d’una manera inextricable. A diferència de la moral a seques, prescriptiva, el realisme moral té en compte la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent. La realitat de la vida humana té uns imperatius que, necessàriament, circumscriuen i limiten qualsevol mena de moral. Però els moralistes habituals estan convençuts que l’ordre dels afers humans segueix una lògica simple: el que és bo, és bo, i el que és dolent, és dolent. Contra aquesta manca d’imaginació, o de sentit de la realitat, que resulta irònica, Trilling citava aquest fragment de l’Areopagítica, de John Milton, un dels llibres fundacionals en defensa de la llibertat de premsa: «Sabem que en el camp d’aquest món el bé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba tan inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que es fa molt difícil de distingir-los. Una barrejadissa tan confusa no la trobem enlloc, ni tan sols en les llavors que Psique, treballant incessantment, es veia obligada a collir i destriar. Fou la pell d’una poma assaborida allò que introduí en el món el coneixement del bé i del mal, com si fossin dos bessons adherits l’un a l’altre. Podria molt ben ésser que fos aquesta la condemna que rebé Adam: ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal.»

«La inflació legislativa», un article de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra ha publicat avui un article sobre el volum normatiu i reglamentari que genera l’Estat. Es tracta d’una pulsió legislativa «tan intensa que les lleis s’acumulen en molts estrats superposats, sovint incompatibles». En l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme aquest fenomen pren unes dimensions colossals. No obstant això, els set-cents instruments legislatius de l’Ajuntament de València no han estat capaços d’aturar l’actual proliferació d’apartaments turístics, una activitat que per força entra en conflicte amb els veïns. En fi, «els homes de negocis es queixen en públic de l’excés de lleis, però alguns, més lúcids, comenten en privat que com més papers millor: més confusió, més oportunitats de fer trampa».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: La inflació legislativa.

Josep Iborra sobre Montaigne (2) («El vici de la introspecció»)

Montaigne no es vol autor en el sentit de «faiseur» de llibres, del tipus de llibres que es feien en el seu temps. Escrivia fragments, textos breus, i els posava un rere l’altre d’una manera discontínua. I res més. No tenia cap pretensió de fer un llibre sobre una determinada qüestió política, teològica, filosòfica, històrica… Es tractava d’assajar-se d’una manera generalment breu, lliure, sense formes acadèmiques o professionals. Potser per això va donar a tot aquest conjunt de textos el títol d’«assaigs», és a dir, cap títol d’un llibre determinat. Ara, per a fer el mateix, posen altres títols, però amb la mateixa intenció: es tracta d’improvisacions, d’una miscel·lània. Que és el que jo, com altres més, faig.

Em prenc llibertats que no serien pertinents en un llibre, en un gran assaig en forma de llibre. Escric per ajudar a posar fi a un diari centrat en mi mateix, amb una intenció moral, com ell feia parlant d’altres coses, del món en què vivia, dels llibres, de la gent. Escric textos breus, poques vegades llargs. Una escriptura no extensiva sinó intensiva. Condensacions. Si ho puc dir en quatre paraules, per què n’he d’escriure vint? Tampoc no seria capaç de dir-ho d’una manera molt llarga.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 522

Planiana (119)

Per Claudel la màxima socràtica «Coneix-te a tu mateix» és falsa. És impossible de conèixer-se a si mateix, perquè el fons de cada persona és el no-res. Per a un escriptor és molt més interessant, productiu, observar el món exterior, la relació amb la gent, que aturar-se en les insignificants històries personals; cultivar els seus sentiments és destruir la pròpia sinceritat; parlar-ne és adoptar una posa intolerable; mirar-se a si mateix és falsejar-se totalment.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Un cor furtiu», de Xavier Pla. Vida i miracles d’un gos sense collar

La setmana passada vaig llegir Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una lectura que m’ha absorbit i que, per això mateix, m’ha fet postergar diverses feines que tenia pendents. Tot no pot ser. Acabada la lectura, la vaig deixar reposar una mica i al cap de poc en vaig prendre unes notes. Moltes. Ara, em faig petit pensant en les que en deu haver pres Xavier Pla per a escriure aquest llibre, en la massa de documents de tota mena que ha llegit, en l’esforç que ha hagut de fer per a organitzar-los i interpretar-los d’una manera tan àgil i fluïda, que enganxa el lector. De fet, la novetat principal d’aquesta vida de Josep Pla respecte a les que s’han publicat fins ara és l’enorme quantitat de documentació inèdita en què està basada. Aquesta documentació, que es dóna a conèixer ara per primera vegada, comprèn escrits que il·lustren la prehistòria literària de Pla, cartes intercanviades amb els pares i germans, i també les rebudes de les seues parelles, quaderns, quartilles inèdites i esborranys, etc. Xavier Pla ha resseguit els diferents episodis i etapes de la seua vida amb un detallisme meticulós, potser excessiu en algun punt. El resultat ha estat un volum, com hauria dit Pla, d’extensió considerable: més de mil cinc-centes pàgines.

La massa de documents amb què ha treballat l’autor d’Un cor furtiu planteja un problema ben gros. Mal està tenir poca informació a l’hora de redactar una biografia, però potser encara es fa més difícil quan n’hi ha tanta. Xavier Pla constata que «el gavadal de papers de Pla impacta perquè permet alçar acta de la vida d’una persona, gairebé dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any. I això és molt. La biografia és allà. Però cal donar-li, com a mínim, forma creativa i una interpretació lògica dels fets». Tot es complica encara més perquè la vida de Pla va ser especialment moguda, frenètica, difícil de relligar, amb talls en la seua trajectòria, que es poden constatar, però que sovint són difícils d’entendre. Més problemes: la documentació s’ha de contrastar amb l’obra literària de Pla de caràcter memorialístic. A la seua enorme extensió, paral·lela a la de la massa documental, s’hi afegeix la dificultat que representa haver estat refeta i reescrita més d’una vegada. A més, entra en conflicte sovint amb la documentació i, sobretot, conté buits i silencis clamorosos. Xavier Pla constata que «Pla s’escapoleix sempre. No es deixa atrapar mai i és esmunyedís com una anguila». En un pas del seu llibre cita aquestes paraules de les memòries del periodista Francisco de Cossío, que va conèixer Pla a París, durant la dictadura de Primo de Rivera: «José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él». Deia també que Pla era «un catalán muy catalán». Massa.

Un article de Joaquim Iborra sobre la derivació dels serveis públics cap a empreses privades

La derivació dels serveis públics cap a empreses privades s’ha convertit en un tema recurrent del debat polític. Aquesta derivació es considera que és perversa per se, perquè contradiu i corromp el mateix concepte de servei públic. Els qui hi estan absolutament en contra parlen de privatització. Els qui hi estan absolutament a favor, també. Els més prudents parlen d’externalització o de col·laboració publicoprivada. Usar un terme o l’altre per descriure aquesta estratègia és ja una presa de posició. Notem que els dos bàndols no coincideixen amb els de l’esquerra i la dreta, cada vegada més diluïdes i confuses.

Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió i altres aspectes relacionats en l’article que ha publicat avui: La col·laboració públicoprivada. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç.

Uns records de Fuster

Fuster em diu, passant per davant del Principal, que pensa començar un diari. Però dubta si escriure’l en un bloc o en una llibreta.

Raona sense parar, girant, regirant, tranquil·lament!

Feia la impressió que es trobava completament relaxat.

L’espere en una cafeteria del carrer Russafa. Fuster hi acudeix: «No et preocupes per escriure bé.»

Em dóna a llegir El descrèdit de la realitat. «Què hi tens a objectar?» «Res, crec.» Va fer una cara de decepció.

Va estar temptat un dia, en un viatge que va fer no sé on, de comprar-me un llibre de Hegel en alemany. Sarcasme contra la meua dèria per la filosofia.

Fuster em diu: «Al capdavall, millor no tenir voluntat moral.»

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 44-45

Presentació: «El vici de la introspecció» de Josep Iborra. Dimecres 17, a les 19h, al CC La Beneficència

 

Dos poemes de Josep Garcia Richart

Ahir vaig participar, juntament amb Enric Estrela, director de la Institució Alfons el Magnànim, Joan Nogueroles i Francesc Pérez Moragón, en la presentació d’Exercicis de vellesa, el llibre de poemes de Josep Garcia Richart que s’ha publicat pòstumament. L’acte va tenir lloc a la Biblioteca Municipal de Polinyà del Xúquer. En comptes de fer-ne la crònica, em limitaré a reproduir dos poemes d’aquest llibre. Us remet també a la ressenya que en vaig publicar en aquest blog (vegeu La poesia secreta de Josep Garcia Richart):

ESTIC CANSAT DE VEURE FER VIATGES

Estic cansat de veure fer viatges

a ports deserts de naus i olors de mar.

Dormir, no somiar, tancar la boca

i viure de puntetes, ignorat. 

M’agrada estar-me a casa i, en silenci,

deixar sobre la taula antics tresors,

veure el solc de llàgrimes eixutes

i seure a la cadira abans del son.

I no veure mai més, i no m’importa,

la gent que s’atrafega per durar,

el formigueig estèril del que passa

o passarà. Per mi, tot ha passat.

Bona nit, parets blanques de la casa

que amb penes i treballs ens hem bastit.

Serà el darrer rostre que contemple.

Vetlleu per mi, companyes. Bona nit.

                                Desembre 2009

Presentació d’«Exercicis de vellesa» de Josep Garcia Richart a Polinyà del Xúquer

 

Quan el cervell ens corregeix

Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver-lo corregit unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls, i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?

No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment. Passa una cosa semblant, en part, amb alguns records, com ara els que tenim dels nostres viatges. Solen agradar-nos més quan els recordem, reintegrats a la comoditat de les rutines domèstiques. És com mirar la pluja darrere d’una finestra. En el record, si no s’esborren del tot, es desactiven les molèsties: la murga dels aeroports, el cansament que produeixen els museus, o la dificultat de trobar i encertar un restaurant a l’hora de dinar, mentre la gana ens posa de malhumor. Un altre aspecte de la qüestió és que l’oblit dels inconvenients o de la inanitat de determinades experiències, ens impulsa a reiterar-les.

Sembla que hi ha una raó que explica aquest fenomen. Segons alguns psicòlegs, els records associats amb emocions negatives tendeixen a oblidar-se més ràpidament que no aquells associats amb emocions positives. És el que s’anomena en anglès Fading Effect Bias (FAB). Aquest efecte, diuen, ens ajuda a viure, a mantenir una actitud positiva en la nostra vida. Els humans encara tenim un recurs més contundent per a tirar endavant: oblidar. L’oblit és el que regula el comportament de Stiva, el germà d’Anna Karènina, l’adulteri del qual ha estat descobert al començament de la novel·la. I ara què faig, es pregunta tot angoixat: «De resposta, no n’hi havia, llevat d’aquella resposta general que dóna la vida a totes les qüestions més complexes i insolubles. La resposta és aquesta; cal viure d’acord amb les exigències del dia, això és, oblidar.» Hi ha persones que obliden més fàcilment que no altres. Stiva, amb el seu caràcter easy-going, oblida amb facilitat.

Quan girem la mirada a la nostra vida passada, per tant, podem fer dues coses: endolcir-ne el record, desactivant-ne les toxines, o oblidar directament. Ara, això no sempre és possible. Determinats fets traumàtics, o especialment penosos per una raó o altra, persisteixen en la memòria i les bones intencions del cervell no hi poden fer res. A més, hi ha records rancuniosos, que recorden el passat pitjor de com es va viure realment i en fan una bola ben grossa, cada vegada més grossa. Com passa sovint quan una parella trenca la seua relació de mala manera. Obliden els bons moments que van passar plegats, com si no haguessen existit. La rancúnia ho planxa tot.

«Un altre elogi de l’envelat», un article de Joaquim Iborra

Un dels elements de les Falles que més crítiques suscita és la proliferació creixent de les carpes als carrers. De les carpes, o dels envelats. Joaquim Iborra reivindica aquest element arquitectònic en l’article que ha publicat avui.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Un altre elogi de l’envelat.

«La consigna», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

La consigna

No aconselles ningú: és l’únic consell vàlid, en general. Aconsellar és una operació arriscada i perillosa, per incerta. Qui pot estar segur que el mot que es diu amb bona intenció serà un bon consell? En la vida moral de cadascú hi ha massa variables, a curt i a llarg termini. No se sap, no es pot saber si un consell pot esdevenir catastròfic per a qui el demana i el segueix. Per això, el bon conseller s’absté de donar-ne cap. Ell mateix dubta de l’eficàcia o de l’encert del seu consell. Una altra cosa és ensenyar a algú coses provades, tècniques, maneres de resoldre qüestions. El que val ací —o no val— és el seu ensenyament. En la peripècia de la vida d’una persona cal deixar a cadascú la responsabilitat de les seues decisions. L’escèptic no dóna consells, si és conseqüent amb el seu escepticisme. Qui no ho és, qui està segur del valor del seu consell, el donarà irresponsablement. Potser encertarà, però… Algú pot dir: no et demane consell, sinó la teua opinió. És una forma de forçar el consell, perquè en donar valor a l’opinió, la considera, en el fons, com un consell. De fet, vivim entre consells d’uns i d’altres. És el joc d’influències, d’exemples que poden resultar decisius. La vida social, moral i cultural comporta trobar-se en una xarxa o altra que fa el paper de consellera.

Qui demana consell és perquè no sap què fer en un cas que considera important o decisiu. No sap el que vol. I fa el camí a Delfos, al temple d’Apol·lo. Inútilment, perquè si no sap ben bé què vol ningú no podrà donar-li cap consell. I si sap què vol, ja no el necessita. O també? Sé què vull i demane consell per aconseguir-ho… El consell previ, la consigna és «coneix-te tu mateix», és a dir, sàpigues què vols. Però puc anar-hi justament per saber què vull, per saber què vull realment i escapar de la diversitat dels meus volers. Disparitat que és, en el fons, disbarat, confusió, conflicte, dispersió, fluctuació, desorientació. I encara no solament «què vols», sinó «què pots»? Però again: com saber què puc? Això és el que voldria saber. La resposta sempre és la mateixa: nosce… Com és possible? Sempre entre claredats i ombres, entre clarobscurs. Posa’t en pràctica i acabaràs sabent què vols, què pots, què ets. O hi ha la revelació, el camí de Damasc, de Vincennes…

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 175

Jèssica Roca llegeix i comenta «La mort del pare», un relat de Josep Iborra